L'INFANT ADOPTAT A L'ESCOLA

sessió de treball per a educadors, 18 d'octubre de 2007
1. Possibles factors de risc a l'adopció: la fractura biogràfica
En tot infant adoptat hi ha una història prèvia de pèrdua: les
persones que l'han engendrat no han
pogut o volgut criar-lo. Les persones que han crescut en una situació
de continuïtat biogràfica
difícilment poden avaluar la inseguretat que comporta aquesta
carència, i que es manifesta
sobretot en els moments de canvi vital: l'ingrés a l'escola,
l'adolescència, la decisió de crear una
família...
En alguns infants adoptats poden donar-se, a més, altres factors de
risc: salut fràgil, immaduresa
neuronal, haver sigut víctima de maltractaments o abusos; no haver
pogut establir vincles afectius
amb cap persona adulta o haver patit pèrdues successives de vincles
més o menys elaborats;
temps prolongat d'abandó, de carència en les necessitats bàsiques o de
cures inadequades...
No hem d'oblidar, però, que alguns infants mostren una gran capacitat
de resiliència, o sigui, de
sobreposar-se als factors adversos i convertir-los en oportunitats de
creixement. Això és més
probable que passi quan han tingut la possibilitat d'establir un
vincle afectiu i personal positiu amb
alguna persona que els hi ha fet de referent, i també depèn de la
força interior o capacitat
emocional de l'infant.
2. Seguretat, vinculació, por de ser abandonat...
La vinculació afectiva és, per als humans, la base des de la qual es
pot comprendre el món i es
pot desitjar d'intervenir-hi. La vinculació es conforma i consolida en
els primers tres anys de vida,
des de l'experiència de com són ateses pels adults, principalment per
la mare o la "figura materna"
substituta, les necessitats bàsiques de l'infant. Les criatures que
poden establir vincles segurs són
confiades, creatives, amb desig d'explorar i aprehendre el món, i
estableixen relacions socials
positives.
Alguns infants adoptats han patit experiències negatives que li
dificulten l'establiment de vincles
segurs, i és a partir d'aquí que hem d'interpretar conductes
aparentment contradictòries.
• La fase inicial de relació (amb els pares o amb els mestres),
anomenada "lluna de mel", és
adaptativa: l'infant busca l'aprovació de les persones adultes i la
descoberta del medi en
què s'haurà de moure.
• Passat algun temps, comença una etapa conflictiva, perquè necessita
posar a prova la
seguretat del vincle creat i ho fa amb rebequeries i comportaments inadequats.
• Posteriorment, introduirà algunes conductes regressives, impròpies
de l'edat (voler anar a
coll, fer la pipa…) que no han de ser vistes com un retrocés sinó com una mostra
d'integració (de recuperació d'etapes perdudes).
En tot aquest procés, no podem oblidar que la por a patir un nou
abandó ocuparà sempre una part
del seu pensament, ja que tendeix a pensar que si el van abandonar va
ser per la seva culpa, i
interpretarà en aquest sentit qualsevol retret o càstig. Caldrà
recordar-li, explícitament o de forma
indirecta, que el seu abandó només és atribuïble als problemes dels
adults i que tan els pares com
els mestres distingeixen molt bé entre la seva persona i el seu
comportament. Tan important és
reforçar la seva autoestima com posar límits quan és necessari.3. A
cada edat es viu l'adopció de manera diferent:
Preescolar: el significat de les paraules
La seva història participa del mateix realisme màgic que els contes i
fabulacions de tota mena;
l'important és que es familiaritzi amb la terminologia de la família i
de l'adopció ("mare adoptivamare biològica", "hogar, orfenat, etc –el
nom del centre on va estar-) sense connotacions
negatives, ni tampoc edulcorades; que incorpori a la cotidianeïtat
idees com "estar a la panxa
d'una altra mama/d'una senyora" (la terminologia que utilitzi la
família), referències al país
d'origen, etc. En aquest període, de socialització, cal aconseguir una
bona integració en el grup
classe, especialment si acaba de venir d'un centre d'acollida o
institució on el seu referent bàsic
eren els altres companys; en aquesta integració en el nou grup té un
paper fonamental la o el
mestre.
Primària: assumir la diferència
Els coneixements de ciències naturals i socials i altres matèries els
porten a identificar la
procreació com a origen de la família biològica i entenen què
significa ser adoptat; poden sentir-se
més o menys còmodes amb la seva diferència, segons el conjunt de les
seves vivències anteriors i
posteriors a l'adopció. Són conscients del dolor que comporta el seu
abandonament i poden
mostrar-se empàtics amb els sentiments i motivacions dels pares
adoptius. És molt important
parlar, donar missatges positius, acompanyar els sentiments que
aflorin, així com incorporar el
concepte de diversitat familiar a les activitats escolars en general,
amb un criteri de transversalitat i
de no excepcionalitat.
També és molt important procurar que els infants visquin aquesta època
com el que és, un
"període de latència" caracteritzat per la interiorització de les
estructures: interès pels
aprenentatges intel·lectuals, pels jocs i esports normativitzats, per
l'organització en colles d'amics/
gues... La pressió social (mediàtica, consumista) per convertir-los en
adolescents prematurs en
molts aspectes -més accentuada pel que fa a les nenes- pot
desestabilitzar les criatures
emocionalment més fràgils.
ESO: el dol per totes les pèrdues
L'adolescent adoptat/da afegeix, a totes les preguntes existencials
(qui sóc, d'on vinc, què puc
esperar del futur, etc) una d'específica: qui podria haver sigut. Ha
de "passar comptes" amb dues
famílies: l'adoptiva, que l'ha criat i la biològica, de qui té els
trets físics però potser no en sap res...
o res de bo. El seu mirall per a construir-se com a home o dona és la
família adoptiva, però al
mateix temps necessita distanciar-se'n per trobar-se a si mateix/a; i
d'altra banda té por de repetir
els paràmetres de comportament de les persones que l'han abandonat,
com si d'una maledicció
atàvica es tractés, i alhora desitja poder-les idealitzar. És molt
probable que l'interès pels estudis
quedi temporalment en segon terme, sobretot (però no només) en alumnes
que ja havien tingut
uns resultats escolars precaris al llarg de la primària.
Necessita més que mai recolzament per construir amb tots els elements
de què disposa una
identitat amb la que es pugui sentir còmode. L'establiment d'un vincle
d'especial empatia mútua
amb un membre del professorat, cosa que sovint passa al llarg de
l'ESO, pot donar al noi o la noia
l'oportunitat de "distanciar-se" i objectivar les seves vivències amb
l'ajut d'un punt de vista adult, i
per tant ha de ser valorat tant pel centre com pels pares.
4. Col·laboració família-escolaLa nena i el nen adoptats necessitaran
que tots els seus adults de referència li donin la seguretat
bàsica: que no patirà un nou abandó. Això vol dir, sobretot, una gran
complicitat pel que fa a les
maneres de controlar i reconduir els seus desbordaments emocionals,
remarcant-li en tots els
casos que allò que mereix el nostre rebuig és un comportament concret
i mai la seva persona.
D'altra banda, la família i l'escola tenen àmbits separats d'actuació
en els quals no s'han
d'interferir: els pares no han de crear dubtes als seus fills sobre la
legitimitat de l'escola per
organitzar la dinàmica escolar (horaris, aprenentatges...) ni
qüestionar l'autoritat dels mestres; així
mateix, l'escola no pot qüestionar davant dels alumnes ni l'autoritat
parental, ni les creences o
l'estructura familiar.
I, al mateix temps, la relació ha de ser prou fluïda perquè no hi
hagin contradiccions i perquè els
infants no trobin escletxes de les que cap adult es responsabilitzi
-ja sigui els deures, el trajecte
casa-escola, les relacions amb els companys fora de l'aula...- Per a
l'infant és important constatar
aquesta complicitat, que es materialitza en les entrevistes, contactes
telefònics, compromís dels
pares amb les activitats escolars, AMPA, etc.
5. Dificultats escolars que poden donar-se
En general, i tal com ho confirmen els pocs estudis que s'han
realitzat sobre el tema, el rendiment
escolar dels infants adoptats és similar a la mitjana dels alumnes, en
bona part a causa de
l'especial interès i compromís de les mares i els pares adoptius; els
infants institucionalitzats
presenten deficiències molt més importants, atribuïbles a la més gran
dificultat per vincular-se
emocionalment a un nombre reduït i estable de persones adultes.
Tanmateix, no podem oblidar que l'abandó i les condicions de vida
anteriors a l'adopció poden
haver deixat seqüeles tant en l'estructura de la personalitat com en
la capacitat d'aprenentatge, de
manera que potser trobarem problemàtiques com ara:
• Manca d'autonomia, d'iniciativa, de motivació i de gust per començar
i/o acabar les
tasques.
• Reclamar l'atenció de l'adult, ja sigui en la contenció emocional,
el reforç personal o l'ajuda
en la realització del treball escolar.
• Aprenentatge irregular, sense ritme i amb grans diferències per
àrees, i freqüents oblits
d'allò après.
• Desmotivació escolar a causa dels fracassos repetits.
• Hàbits d'ordre, d'aprenentatge, d'esforç i de disciplina inestables.
• Dificultats d'atenció i concentració, descontrol del moviment.
• Dificultats de relació social.
Davant d'aquestes dificultats és imprescindible que els educadors
responguin amb una atenció
personalitzada, que vol dir:
• Especial atenció i acompanyament. No donar-li més autonomia de la
que pot gestionar.
• Facilitar-li experiències exitoses, reconèixer-li l'esforç, donar-li temps...
• Treballar sempre amb normes clares i explícites.
• Felicitacions i correccions en temps real, reduir al mínim la
valoració diferida.6. Revisar el llenguatge, el gest i el to
Parlar de l'adopció requereix un llenguatge molt acurat: cal ser
respectuosos amb totes les
persones involucrades, sense edulcorar res.
L'abandó d'un infant pot succeir per moltes causes, que cal
contextualitzar: hi ha situacions de
guerra, de pobresa extrema, d'inestabilitat... que fan del gest un
acte d'amor, entregar-lo perquè
sobrevisqui, perquè pugui ser atès i estimat; però també hi ha
situacions d'horror, de
maltractaments, de desatenció, que fan que calgui treure'n l'infant
per la seva seguretat.
En els primers casos, si ho sabem o podem suposar-ho, donar aquesta
informació a l'infant
adoptat servirà per alimentar la seva autoestima; però també pot
estimular el que se'n diu "la culpa
del supervivent" (quin dret tinc a estar bé si ells no hi estan?)
En els segons casos, si els pares en tenen informació, precisa o
aproximada, què han de fer:
donar aquesta informació al fill o filla, ja que es tracta de la seva
història? o bé estalviar-li, per no
augmentar el seu dolor? N'han de parlar amb els mestres perquè
entenguin millor el
comportament del seu alumne? O reservar-s'ho per protegir la intimitat
del menor? I a més: com
es pot parlar respectuosament d'uns pares maltractadors? però també,
com es pot parlar
malament al fill d'aquelles persones que, tanmateix, són l'origen de
la seva vida?
Totes aquestes són qüestions que en algun moment les famílies voldran
compartir amb vosaltres, i
és important haver-hi reflexionat. Pel que fa a la classe, tant la
nena o nen adoptat com les seves
companyes i companys han d'escoltar en tot moment un llenguatge
respectuós amb les persones i
implacable amb els comportaments d'agressió, i per a aquesta finalitat
és molt més important el to
de veu i el llenguatge corporal que les paraules que utilitzem (no
podem oblidar que "el text" d'allò
que diem suposa més o menys el 10% de l'acció comunicativa oral)
7. Tolerància zero a tota discriminació, atenció als problemes del
discriminador.
És probable que un infant adoptat "es fiqui en embolics", a causa dels
problemes per controlar les
seves emocions; també és possible que en algun moment sigui víctima de
rebuig i d'agressions
verbals o físiques. De fet, el més probable és que tot això vagi barrejat.
Tolerància zero a la discriminació vol dir, no ho oblidem, no
admetre'n cap, ni per motius d'aspecte
físic, ni estètics, ni de creences, ni de composició familiar... Totes
les qüestions es poden debatre
en diàleg o assemblea respectuosa en què cadascú exposi els seus punts
de vista, sense faltar
mai al respecte a les persones.
Reconduir les situacions de tensió, establir mecanismes de mediació,
tenir una gran cura del
llenguatge -verbal i corporal- per part de les persones adultes, és
l'única fórmula possible de
capteniment exitós.
Bibliografia recomanada
Max van Manen
El tacto en la enseñanza .-El significado de la sensibilidad pedagógica
Ed Paidós
Vinyet Mirabent i Elena Ricart (comp)
Adopción y vínculo familiar: crianza, escolaridad y adolescencia en laadopción
internacionalEd Paidós
Gemma Cánovas Sau
El oficio de ser madre- la construcción de la maternidad
Ed Grafein
Informació senzilla i pràctica que podeu trobar a internet
• www.postadopcion.org
• http://www.asatlas.org/educacion/adoptia/ Govern vasc, consejería de
vivienda y asuntos
sociales: Adoptia, claves educativas.-para profesionales
• fundació adana: llibre alumne TDAH (interessant en relació als
problemes de dèficit
d'atenció, hi hagi o no un diagnòstic de TDAH) http://www.f-adana.org/
Jaume Guinot
Gabinete de Psicologia - Colegiado 17674
Plaça Arts 4 08401-Granollers
Movil: 637425287
Web:http://www.psicologiagranollers.com
Blog:http://psicologiagranollers.blogspot.com